Era potser el día més feliç per la Marie, esperava sentada en un Starbuks del centre de Nova York, podia observar la gent passar. Hi havia una barreja important de gent a Nova York, es podien veure des de gent de raça fosca, com asiàtics, com una gran varietat d'adolescents que passejaven lluin els emblemes dels seus instituts, altres que corrien amunt i avall amb el skate, i altres que simplement vivíen la seva vida d'adolescent. La Marie feia poc que havia deixa't de ser una adolescent, o aixó li semblava a ella, tenia 25 anys gaudia d'una independència parcial, ja que vivia sola, però seguia dinant a casa la mama. Es sentia afortunada de estar on estava, mentres per davant seu passaven una colla de nens que corrien darrere una pilota, i que paraven a demanar uns cafés al Starbuks. Ella amb un to solemne a la ment va pensar: " Però sí només són uns nens...".
Un es va acostar a ella amb un aire de superioritat, i li va llençar una frase com de pel·lícula:" Hola guapa, vens aquesta tarda a la disco?", la Marie va aguantar-se el riure, i va intentar ser políticament correcte: " Quan surtis de parvolari nano". El noi va quedar degradat , però tot i així li va llençar un "giño" quan marxaven.
Tot i la casualitat del moment aquell , un individu que va entrar força després d'aquells marrecs, posiblement un era un àngel va pensar la Marie quan ve veure aquell ésser d'ulls verds enciam, aquell cabell despentinat, i els texans estripats...
Van estar tota la tarda parlan, van veure com es feia fosc davant seu.
En un moment de la conversació la Marie es va donar compte de que a aquell noi no el coneixia de re. Aleshores... qui era?
-Perdona parar la nostra conversa, però hi ha algo que em rona el cap-va articular la noia- Qui ets?
-No importa qui sóc...-va dir el noi amb el cap baix.
Contínuara...
Att.Y
